Femení

2a divisió femenina

CE Seagull

3.000 euros i dues ales

Amb un dels pressupostos més baixos de tota la categoria, el Seagull es va quedar a un partit de pujar a la màxima divisió del futbol femení estatal

Les gavines van arribar al partit final al límit de les seves forces, però van signar una temporada que recordaran per sempre

Ploraven perquè quan s'està a punt d'aconseguir l'objectiu i el perds, tan se val d'on vinguis. Catalunya ha tingut el seu Leicester particular competint a l'ombra de la segona divisió femenina, amb l'excepció que el conte de fades va acabar amb carbasses. El Seagull, un modest equip de base badaloní, va tocar amb la punta dels dits l'ascens a la màxima categoria del futbol estatal: hi va quedar a un sol partit. Després de fer una lliga regular estratosfèrica (segones classificades darrere del Barça B), una primera eliminatòria per pujar derrotant un favorit (El Olivo de Vigo) i un gran partit d'anada contra el Tacuense (0-0), les gavines van caure en el matx definitiu. El 0-2 de la tornada va posar fi al somni, però també va fer posar en valor tot allò que havien aconseguit.

El repte de Jordi Ferron, que fins que va arribar aquest curs només havia entrenat un juvenil a Cabrera, era de nota. Li van donar 3.000 euros de pressupost per a tot l'equip –la mitjana en la categoria són de 10.000–, que, a més, acabava d'assolir la millor classificació en tota la seva història (tercer). La marxa de l'anterior entrenador, Xavi Cereijo, va trasbalsar tothom, vestidor inclòs, però l'exjugador del Barça, del Rayo, del Saragossa i del Badalona va esvair els dubtes assolint rècords tot just començar: les onze victòries consecutives superaven el millor inici d'un equip català (elles mateixes l'any anterior) en la categoria en els últims anys.

Aprofitant aquesta dinàmica, el Seagull es va classificar per a les fases d'ascens i es van desfer d'un dels equips favorits, El Olivo de Vigo. El viatge, sufragat entre la federació (1.500 euros) i aportacions de la directiva, era una mostra de la pròpia idiosincràsia del club. “Nosaltres som un club de base i volem continuar així. Que el primer equip estigui format per noies que formem nosaltres”, diu la presidenta del Seagull, Pilar Ruiz, que reconeix que l'objectiu de principis de curs era la permanència.

En l'última eliminatòria, però, ja no van poder allargar l'heroïcitat. Més d'un miler de persones al municipal de Montigalà –era el gran esdeveniment a Badalona– van viure un partit que, malgrat el resultat, va ser igualment històric. “Ha guanyat el Tacuense perquè ho ha merescut”, deia el tècnic Jordi Ferron, que va provocar, i després eixugar, les llàgrimes de tot l'equip amb un emotiu discurs al mig del camp tot just acabar el somni: “Estic molt orgullós de totes vosaltres. Quan una s'esforça com ho hem fet, no es pot demanar més. El futbol ara ens en deu una.”

La plantilla, al límit
Amb tot l'esforç durant tota la temporada, l'equip va arribar molt just de forces al final. Per en el darrer partit, de fet, hi havia quatre jugadores lesionades. Entre les quals, la màxima golejadora, Yosse, que tenia un trencament muscular de quatre centímetres i va aguantar 60 minuts. Però el cas més extrem és el de Xènia (a la foto) que es va trencar l'escafoide del braç esquerre fa dos mesos amb un diagnòstic que l'obligava a perdre's la resta del curs. Va fer un tractament amb cèl·lules mare –“el dolor era horrorós, però m'era igual”, explica–, es va posar una protecció i va jugar els quatre partits de promoció d'ascens.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.